Recerca

Espècies críptiques: la biodiversitat que s’amaga als nostres ulls

Bernat Burriel, investigador del Museu

Quan pensem en biodiversitat, sovint imaginem espècies clarament diferenciables: colors, formes o mides que ens permeten reconèixer-les d’una ullada. Però la natura no sempre és tan evident. Existeixen organismes que, tot i pertànyer a espècies diferents, són pràcticament indistingibles a ull nu: són les anomenades espècies críptiques.

Són espècies independents que no presenten diferències morfològiques clares i que, tradicionalment, s’han classificat sota un sol nom. No obstant, quan s’han analitzat amb eines genètiques s’ha vist que amaguen una diversitat biològica molt més gran del que aparentaven.

Per què serveix assemblar-se tant?

Hi ha diverses explicacions per entendre aquest fenomen. En alguns casos, es tracta d’espècies germanes (sibling species) que s’han separat fa relativament poc en termes evolutius i encara no han acumulat diferències visibles. És a dir, han divergit genèticament, però el seu aspecte extern encara no ha tingut temps de canviar.

Però també hi ha casos en què espècies que porten milions d’anys evolucionant de manera independent continuen sent morfològicament idèntiques. Aquesta estasi morfològica acostuma a ser fruit de restriccions o pressions selectives que limiten el canvi.

Un exemple fascinant és el del complex d’espècies Pristurus rupestris, el qual hem estudiat recentment en col·laboració amb investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC – UPF). Aquests geckos miniaturitzats, que amb prou feines superen els 2 centímetres de llargada (del musell a la cloaca), viuen en ambients àrids i rocosos d’Aràbia. Històricament, es considerava una única espècie distribuïda al llarg de les muntanyes de la regió. Recentment, però, s’ha vist que realment són 5 espècies i 16 llinatges diferents que han seguit camins evolutives separats durant més de 15 milions d’anys.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquest resultat és sorprenent perquè desafia la intuïció: com pot ser que, després de tant de temps, no hagin desenvolupat diferències visibles? La resposta sembla estar en una combinació de factors:

  • La miniaturització: la seva mida minúscula limita les opcions estructurals; hi ha poc “espai” per a la variació morfològica.
  • L’ambient extrem: en ambients àrids i exigents, qualsevol desviació de la forma corporal òptima podria ser un desavantatge, afavorint així la conservació del aspecte.

En tot cas, que nosaltres els veiem iguals no implica que ells es confonguin. Aquests rèptils diürns són popularment coneguts com a semaphore gecko ja que es comuniquen mitjançant un seguit de moviments dels cos i la cua, enrotllant-la amunt i avall i movent-la d’un costat a l’altre. Així doncs, és probable que cada espècie parli la seva pròpia “llengua” de senyals.

Protegir el que no veiem

La identificació d’espècies críptiques no és només una curiositat acadèmica; té implicacions profundes per a la conservació de la biodiversitat. Si diverses espècies es confonen sota un mateix nom, es pot subestimar la diversitat real i, en conseqüència, deixar de protegir adequadament línies evolutives úniques. Per exemple, dins del grup dels Pristurus rupestris hi trobem l’espècie P. assareen, un dels rèptils més amenaçats de tota Aràbia degut a la seva petita distribució.

En un moment de pèrdua global de biodiversitat, el cas dels Pristurus ens recorda que encara tenim molta riquesa natural per descobrir, i que reconèixer aquesta diversitat oculta és més important que mai.

Bibliografia relacionada: