A principis de juliol passat, el Dr. Eduardo Barrón va venir al Museu a fer una revisió de les restes de plantes fòssils de la col·lecció Villalta, en concret dels jaciments de la Cerdanya. Jaciments com els de Bellver, Coll de Saig, Sta. Eugènia, Beders, Torrent de Vilella, Pi i Queixans, registren la flora del Miocè d’aquesta petita conca continental, formalment coneguda com a Fossa de la Cerdanya. Aquí al Museu el que conservem són les impressions de fulles, d’algunes llavors i flors sobre blocs de diatomita (roca sedimentària formada per la sílice segregada per les algues diatomees –però això li demanarem a na Yael[1], que en sap més de roques).

El seu valor científic

Els doctors Villalta i Crusafont i els seus col·laboradors van recol·lectar una important col·lecció paleobotànica a la Conca de la Cerdanya, que Menéndez-Amor (1955), Álvarez-Ramis i Golpe-Posse (1981), Barrón (1992, 1997, 2005, 2010), Martín-Closas i col·laboradors (2005) han estudiat des de diversos punts de vista (palinologia, paleobotànica, tafonomia…).

En una síntesi realitzada per Barrón i col·laboradors (2010), els autors correlacionen les diferents comunitats de flora amb els canvis climàtics i geològics esdevinguts a la Península Ibèrica durant els darrers 65,5 milions d’anys. Pel que fa als jaciments de la Cerdanya, datats com a vallesians d’entre fa aproximadament 11 i 9 milions d’anys, els autors consideren que la seva paleoflora indica una climatologia subtropical amb oscil·lacions en la pluviometria al llarg d’aquest període de temps.

D’entre totes les restes de fulles que conservem al Museu, hi ha un petit bloc de no més de 7 centímetres de llarg i 7 d’amplada ( num. Registre V10154) , sobre el que s’ha preservat un fragment de fulla de forma triangular i de color marró fosc. Segons les doctores Lilla Hably, del Museu d’Història Natural d’Hongria, i Maria Teresa Fernández Marrón, investigadora del CSIC, aquesta peça (V10154) correspon a un fragment de fulla de l’espècie Gingko adiantoides (Unger) Heer 1845, precursora de l’actual Gingko biloba Linnaeus 1771.

Aquestes autores han posat de manifest que la nostra fulla de Gingko adiantoides és de gran interès, ja que per l’espècie i també pel gènere representa la primera cita a la Península Ibèrica, així com la presència més occidental a Europa, malgrat és una espècie comuna a jaciments de les actuals Hongria, Rumania, Txèquia i Àustria.  Fins que no s’ha  trobat aquest fragment  de Gingko adiantoides (V10154) a les nostres col·leccions, les presències o cites que es tenien de l’espècie de la banda més meridional i occidental al continent europeu corresponien respectivament als jaciments de Vegora (Grècia) (Denk i Velitzelos, 2002) i a Saint Marcel (França) (Depape, 1922).

Segons Lilla Hably i Maria Teresa Fernández Marrón, l’associació de la macroflora que acompanya el nostre espècimen està formada pels gèneres Tsuga,Torreya, Buxus, Zelkova, Quercus, Acer i Populus, entre d’altres, tots ells comuns al continent europeu durant el període de temps comprès entre el Miocè superior i el Pliocè inferior (entre fa 8 i 2,5 milions d’anys aproximadament). En aquest cas, la presència d’aquests altres tàxons a la Cerdanya no representen, doncs, una sorpresa a nivell científic.

El seu valor històric, testimoni del passat

El Dr. Villalta va reunir una interessant col·lecció paleontològica entre els anys 50 i 70, que va ingressar en diferents institucions, una d’elles el Museu de Geologia de Barcelona l’any 1986.

Des que els doctors Villalta i Crusafont van  recol·lectar aquesta peça poden haver passat entre 50 i 60 anys; 15 anys des que es va catalogar al llibre de registre del Museu de Geologia de Barcelona fins que es publica la identificació taxonòmica de V10154, el 2007; i 18 fins que avui la cataloguem amb el seu nom propi. Tot això gràcies a la visita d’un dels pilars de la paleobotànica del Neogen a nivell europeu: el Dr. Eduardo Barrón, el qual  ens ha donat l’avís de la publicació de les doctores Lilla Hably i Maria Teresa Fernández-Marrón. En algun moment les doctores Hably i Fernàndez-Marrón van visitar les col·leccions; van adonar-se de la presència d’aquest tàxon i en van prendre mostres.

Ens adonem de la importància que té el rigor en la documentació en moments com aquests, quan prenem consciència de la història, peça per peça, de les col·leccions del museu. D’aquí la importància de la correcta documentació (qui i en quines circumstàcies troba la peça; què li passa a una peça des que entra al museu: qui la investiga, amb quins resultats…) i conservació preventiva (correcte emmagatzemament per a garantir-ne la perdurabilitat) d’unes col·leccions que a mida que són estudiades generen nous coneixements sobre la vida en el passat.

El seu valor natural

Actualment el gènere Gingko està present a la Xina i el Japó en boscos aparentment naturals on està representat per una única espècie: Gingko biloba Linnaeus 1771. És considerada com a amenaçada i està present en la llista vermella de la UICN.

Seria sorprenent si a les nostres terres es trobessin boscos d’aquesta espècie. Alguns exemplars cultivats encara es poden observar a alguns parcs i carrers de Barcelona, com a la Via Augusta, per sota de Travessera de Gràcia.

Per aprofundir més:

Álvarez-Ramis, C & Golpe-Posse, J. M. (1981) SOBRE LA PALEOBIOLOGÍA DE LA CUENCA DE CERDAÑA (DEPRESIONES PIRENAICAS). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, Sección Geología, 79: 31-44.

Barrón, E & Diéguez, C. (2005) CUTICUAR STUDY OF LEAF COMPRESSIONS FROM THE LATE MIOCENE (VALLESIAN) DIATOMITES OF CERDAÑA BASIN (EASTERN PYRENEES, SPAIN). Neues Jahrbuch fur Geologie und Palaontologie Abhandlungen, 237 (1): 61-85.

Barrón, E. (1992) PRESENCIA DE FRAXINUS EXCELSIOR LINNÉ (OLEACEAE, GENTIANALES) EN EL MIOCENO SUPERIOR DE LA DEPRESIÓN CERETANA. IMPLICACIONES TAFONÓMICAS Y PALEOECOLÓGICAS. Revista Española de Paleontología, 7 (2): 101-108.

Barrón, E. (1997) ESTUDIO PALINOLÓGICO DE LA MINA DE LIGNITO VALLESIENSE DE SAMPSOR (LA CERDAÑA, LÉRIDA, ESPAÑA). Revista Española de Paleontología, 12 (1): 91-101.

[1] Na Yael és la conservadora de Petrologia el Museu de Ciències Naturals de Barcelona.