El Museu va rebre fa dos anys un nou estadant: un meteorit metàl·lic de 40 x 45 x 40 cm y 58,5 Kg.

L’exemplar, que va fer la seva presentació en públic en la inauguració de l’exposició de referència Planeta Vida al Museu Blau, mostra per una banda l’escorça de fusió formada per la fricció i l’escalfament ocasionat per la seva entrada a l’atmosfera fins a arribar al terra i, per l’altra l’estructura interna.

Aquest meteorit és un gran fragment de l’anomenat meteorit Campo de Cielo, caigut al Gran Chaco, República Argentina fa entre 4000  i 6000 anys.

La primera notícia escrita sobre aquest meteorit data de 1576. A orelles del governador de la corona espanyola van arribar les històries que narraven les tribus nadiues de la regió, segons les quals el cel s’havia desplomat sobre el país. El governador va enviar una expedició que va portar alguns fragments d’una gran exemplar, que van anomenar Mesón de Fierro (gran taula de ferro).

La segona referència sobre el meteorit és de 200 anys després, a finals de la dècada dels 70 del segle XVIII. Els espanyols van recol·lectar força fragments pensant que podien contenir plata, però ràpidament se’n van adonar que es tractava de ferro. Un dels fragments reportats (podria tractar-se del Mesón de Fierro) pesava entre 14 i 18 tones. Donat el seu gran pes, van deixar-lo al seu lloc i mai més ha estat vist.

Quatre dades

Lloc de trobada: Campo del Cielo, Gran Chaco Gualamba, Argentina, a unes 500 milles al NW de Buenos Aires.
Latitud: 27º 39’ S.
Longitud: 61º 44’ W.

Tipus de meteorit: Octaedrita granelluda (Og) (meteorit metàl·lic).

Composició mineralògica: Massa de grans cristalls (de 5 a 50 cm) d’austenita, amb kamacita, taenita i plessita (aliatges de ferro i níquel), Schreibersita, grafit i silicats.

Composició química: 6,68% de níquel; 0,43% de cobalt; 0,25% de fòsfor, 87 ppm (parts per milió) de gal·li; 407 ppm de germani; 3,6 ppm d’iridi. Tota la resta del meteorit és ferro.

Tipus de caiguda: “Pluja” de meteorits. La caiguda va formar diverses zones amb “famílies” de cràters. En la zona millor estudiada, s’ha verificat l’existència de 12 cràters, el més gran dels quals fa 78 x 65 metres, mentre que les dimensions del més petit són de 56 metres de diàmetre i 5 metres de fondària.

Una segona àrea de caiguda recull al menys 26 craters, el més gran dels quals fa 115×91 metres. El camp cobreix una area de 3×19 kilòmetres, amb altres àrees associades de menor extensió.
Almenys dos dels cràters més coneguts se sap que contenen milers de fragments de mesures molt variades. Una quantitat tant enorme de material suggereix que el cos meteorític original, abans d’entrar a l’atmosfera i fragmentar-se, havia d’haver estat enorme.

Carles Curto, conservador responsable de Mineralogia del Museu de ciències Naturals de Barcelona