La idea és que en presència de predadors alguns ocells poden perdre voluntàriament massa corporal per tal de poder volar més de pressa i escapar del seu perseguidor.
Si bé hi ha hagut molts estudis que han donat suport a la hipòtesi, mai no s’havia pogut fer un experiment científic per comparar individus de la mateixa espècie en el mateix lloc i en dues situacions diferents (amb presència o no de predadors).
Fins que Jordi Pascual i Joan Carles Senar, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, van poder dur a terme de forma natural aquesta experiència i demostrar que, efectivament, un ocell perd massa corporal quan sap que corre un risc elevat de ser caçat per un predador. El seu estudi s’acaba a de publicar a la revista Journal of Ornithology.(1)
Els dos investigadors van prendre les dades en una estació permanent d’anellament situada al barri de Sarrià a Barcelona. Allà, durant l’hivern, hi viu una colònia de lluers (Carduelis spinus), però també la visiten ocells de la mateixa espècie que només estan de pas. Són els que anomenarem transeünts.
Durant cinc mesos, des de mitjans de tardor fins a l’inici de la primavera, els científics van capturar més d’un miler de lluers, que van marcar amb anelles i dels quals van prendre diverses mides, com la massa corporal i la longitud de les ales. La recerca es basa en 812 captures de 510 individus (els residents van ser capturats més d’un cop).
La comprovació de la hipòtesi es va veure afavorida perquè fins al 19 de gener no van observar la presència de cap predador i a partir del dia 20 van veure el primer esparver vulgar (Accipiter nisus) que es va establir a l’àrea i cada dia hi caçava. Es donaven, doncs, les circumstàncies ideals per comprovar la hipòtesi: un mateix lloc amb ocells residents i transeünts d’una mateixa espècie i un període sense predador i un altre amb la seva presència.
Els resultats indicaven que els ocells residents havien tingut una disminució de massa corporal de vora el deu per cent (9,75%) entre el període sense predador i el període amb predador. En canvi, la massa corporal dels transeünts no va variar. La hipòtesi té el suport d’una altra dada: en períodes semblants en altres anys (1985-86 i 1989-89) no es va observar presència de predadors ni pèrdua de massa corporal dels residents.
Això indica que els residents, coneixedors del risc, saben preparar-se perdent pes, mentre als visitants, en un entorn desconegut, on passes unes hores o uns pocs dies, la presència de predadors els agafa desprevinguts i no saben adoptar una estratègia. I també concorda amb un altre estudi que els mateixos autors van publicar l’any passat junt amb Jordi Domènech, també del Museu de Ciències Naturals, a la revista Ethology.(2) Van comprovar que quan no hi havia cap esparver, residents i transeünts tenien un nivell d’alerta semblant. Però quan començava a aparèixer l’esparver, els primers estaven molt més vigilants. Això demostra que eren conscients d’un risc més elevat.
Si bé la menor massa corporal permet als ocells volar més de pressa i escapar, també els pot dificultar buscar aliment. És possible que els ocells aprofitin el període sense predadors per acumular reserves i així poden perdre després massa corporal sense que això tingui un impacte important en el seu estat.
La importància de guardar les dades
Com hem dit, l’estudi s’acaba de publicar. Però les dades corresponen al període entre el 19 d’octubre de 1996 i el 22 de març del 1997. Com és que s’ha trigat tant a elaborar-lo? La resposta és que les dades no es van recollir per aquest estudi sinó per altres recerques. Però quan va sorgir la idea de comprovar la hipòtesi de la pèrdua de massa corporal en presència de predadors, es van recuperar. Per tant, el seguiment minuciós de poblacions d’ocells i la conservació de les dades permeten, com s’ha vist, plantejar noves recerques sense haver de fer noves campanyes.
Referències: