L’11 de febrer i en el marc de la Setmana de l’Evolució al Museu Blau es va organitzar una marató molt especial: La #MaratódelCosmos, amb la projecció dels tretze episodis de la sèrie televisiva “Cosmos: un viaje personal”, pensada i presentada per l’eminent astrònom i escriptor nord-americà Carl Sagan.

Carl Sagan… l’apassionat naturalista que viatjava pel Cosmos

El passat dissabte, 11 de febrer, al Museu Blau va tenir lloc una activitat tan inèdita com atípica en el camp de la divulgació científica. Els seus batecs encara ressonen no només dins d’aquestes parets sinó en les ments d’organitzadors i assistents. I és que tots coincidim en el mateix, alguna cosa especial va succeir: per alguns es van remoure vells records d’infància o adolescència, d’altres van descobrir un valuós tresor amagat i de, forma generalitzada, una gran força emotiva va apoderar-se de nosaltres.

Però anem a pams. Per què he dit que es tractà d’un activitat inèdita i atípica? Perquè la crida, feta des del Museu Blau, hom podria haver dit que era més a prop d’un dels esdeveniments als que són assidus els personatges de la sèrie televisiva Big Bang Theory –per exemple, una reestrena de tots els títols de la saga StarWars– que d’una conferència, taller, visita guiada, etcètera. Parlem de la Marató COSMOS de Carl Sagan. Una proposta agosarada que, a priori, no sabíem si tindria acceptació; projectar 13 capítols d’una antiga sèrie televisiva, des de les 11:30 a.m. de dissabte fins a les 01:00 a.m. del diumenge, potser no és l’esdeveniment més habitual d’un museu de ciències. Això ens converteix en frikis? Sí. Som uns frikis de la ciència… de la bona ciència. I ens alegra saber que no som sols. Dissabte, de matí a tarda, de tarda a nit, de nit a matinada ens va acompanyar un públic desitjós d’escoltar a un dels més grans divulgadors científics: l’eminent astrònom i escriptor Carl Sagan (1934-1996).

Encara recordo quan l’any 1982 (jo tenia 13 anys) RTVE va estrenar una sèrie que canviaria, per sempre, la nostra forma d’observar el Cosmos; és a dir, tot allò que ens envolta. Cosmos –com sempre li agradava dir al mateix Carl Sagan– és l’oposat a Caos. L’Univers, la Terra, la Vida i la Humanitat formen part del Cosmos, i Carl Sagan ens convidava a un viatge pels seus confins: des de l’àtom més proper fins a llunyanes regions conegudes, o sospitades, poblades per galàxies, púlsars, forats negres i possibles planetes habitats. En poques paraules, el contingut d’un Museu de Ciències Naturals –com el nostre– resumit en 13 episodis meravellosos que després, de la ploma del mateix Sagan, es convertiren en els 13 capítols d’un llibre extraordinari que vaig comprar una diada de Sant Jordi de 1983. Un llibre –Cosmos– que segueix reeditant-se amb èxit de vendes… un autèntic best-seller que modela la ciència en la prosa i poesia més sublims. Així no ens hauria d’estranyar que el prolífic Isaac Asimov el tingués com a obra de capçalera, i milers, milions de lectors d’arreu del planeta vàrem opinar i seguim opinant el mateix.

Poc temps abans, l’any 1980, la sèrie televisiva s’havia emès, per primer cop als Estats Units. I el dissabte 11 de febrer, gairebé 27 anys després, el públic assistent a la Marató COSMOS de Carl Sagan al Museu Blau, va poder constatar que es tracta d’una obra vigent. El món de la televisió ha canviat. Ara predomina el missatge directe, la imatge potent, les noves tecnologies… poques paraules; quin productor audiovisual, avui, apostaria per un guió on es proposés que un personatge vestit amb americana de pana parlés mirant a la càmera, durant minuts, sobre l’ADN, el comportament animal, civilitzacions perdudes, la composició del Sol, les llunes de Júpiter o la nebulosa d’Orió? Pocs… o  ningú. En canvi, Carl Sagan –a l’estil d’altres grans divulgadors com Sir David Attenborough o el desaparegut Félix Rodríguez de la Fuente–, amb el poder de la paraula, va convèncer als directius més escèptics i a l’audiència: era possible viatjar pel Cosmos competint amb grans esdeveniments esportius i talk-shows.

Cosmos, tal com varen poder experimentar els “frikis” de la nostra jornada maratoniana, és com llegir tots els volums de l’Enciclopèdia més estesa, però en només 13 hores. I és que el to de veu, les gesticulacions, el posat de Carl Sagan, però sobretot el seu somriure –demostració que en gaudia del que explicava– hipnotitzen a espectadores i espectadors. Se’ls fa seus. Els atrapa. Els emociona. Ja no els deixa escapar. Tot allò que a molts els hi podria semblar àrid –la genètica, la teoria de la relativitat, l’astrofísica, etcètera– esdevé un tema tan atractiu com una pel·lícula d’aventures o ciència-ficció. I tot des de la contrastació científica i el respecte cap a l’oient. Efectivament, Sagan no ens tracta d’idiotes o illetrats, en cap moment intenta dir-nos lo molt que sap ell –com a científic de renom– i lo poc que sabem nosaltres; és per això que tampoc cerca l’acudit, o situació divertida, amb l’excusa de que la ciència –per a que arribi a la massa social– ha de ser rebaixada al nivell de la caricatura. No! Senzillament, ho explica amb els exemples més clarificadors, però basant-se en l’evidència i el mètode científics. Per a divulgar la ciència no cal cercar que adults i infants hagin de riure o passar una estona més o menys “divertida”… cal cercar que la idea del que s’explica arribi de forma entenedora. Si ens divertim i no aprenem res de nou, és genial, hem passat l’estona… ara bé, no és divulgació científica.

Però és que alhora, a la dècada dels 80, Carl Sagan va aconseguir divulgar la ciència fent quelcom que no era habitual a l’època i que, avui dia, moltes vegades es segueix oblidant tant a les Acadèmies com en el terreny de la divulgació. M’explicaré. Sagan, l’any 1980, ens parla de científics i de científiques. Memorable la seva fascinació per l’astrònoma i matemàtica Hipàtia molt abans del boom que va suposar el film d’Amenabar. Sagan defuig l’etnocentrisme occidental tot apropant-nos a cultures, civilitzacions i personatges africans, asiàtics i oceànics. Fins i tot, malgrat el seu agnosticisme declarat, dedica moments àlgids a les concepcions cosmogòniques de diferents religions d’arreu del planeta, sense oblidar atacar a les institucions religioses quan han intentat destruir el saber i el coneixement per interessos polítics i econòmics. Carl Sagan podria haver fet un producte audiovisual còmode per a l’audiència nord-americana i de l’Europa occidental (un to conservador) però descobrim un militant –carregat de fina ironia i cops de puny verbals– capaç de derrocar pilars sexistes, classistes, etnocèntrics i antropocèntrics.

I te’l creus. Et creus a Carl Sagan perquè ell no és un simple conductor. No és un mer narrador del periple al que ens convida la sèrie Cosmos; ell ha escrit aquelles paraules, i les subscriu. El guió de Cosmos és de Carl Sagan junt a Ann Druyan i Steven Soter. Si es parla d’un tema és perquè l’apassiona, i ho notes al seu rostre, a la intensitat de la seva veu i a la brillantor dels seus ulls. No és un actor. És el veler i la sonda espacial que ens fa viatjar al costat de balenes, exploradors i planetes. Per exemple, des d’un punt de vista comercial, n’estic segur que, de cara a les fantàstiques dramatitzacions –amb actors i escenografies de primer nivell– que il·lustren molts episodis de Cosmos, Sagan podria haver escollit a figures de les que s’ha escrit molt –com Galileu, Newton, Einstein o Hubble– però ell prefereix retre homenatge a dones i homes de ciència que el gran públic potser no té al cap. Extraordinari.

Per suposat que es podrien dir moltíssimes més coses sobre Cosmos –i pel que fa a Carl Sagan em farien falta un gúgol d’entrades a aquest blog del MCNB– però no vull tancar l’ordinador sense destacar d’altres temes que apunta la sèrie, l’any 1980, i que avui són en boca de tothom: la incompetència de molts governs, els conflictes bèl·lics i, com no, el canvi climàtic. Tal com ens advertien Ramon Margalef, Joan Oró, Jacques-Yves Cousteau i el mateix Sagan als anys 70 i 80 –i ningú se’ls escoltava–, el canvi climàtic global és un dels molts indicadors de que l’espècie humana no és l’ésser superior i indestructible que alguns havien cregut i segueixen creient, sinó que som criatures sotmeses a les lleis evolutives –naixement i extinció– que actuen en el nostre planeta i a l’Univers: el Cosmos.

Agafant les paraules de Carl Sagan (i opino que haurien de ser rescatades per mirar de trencar la barrera artificiosa que, a casa nostra, encara separa les anomenades ciències de les anomenades lletres), la Biologia i la Història són el mateix. Totes dues ens poden dir què ha passat amb la nostra espècie però no poden predir què passarà. No som cap espècie escollida… només “som matèria d’estrelles”. I l’estrella d’en Carl Sagan, quan mirem el firmament, encara brilla.