Els investigadors ja piulen

Segons Eugenie Samuel Reich en el seu article publicat el 20 de juny a la publicació on-line Nature-news s’ha observat una nova tendència dels científics a fer servir el twitter. Cada cop més aquesta plataforma és més utilitzada en el món científic, des de la recerca fins a la comunicació científica.

Sempre s’havia considerat que la comunicació científica i tècnica demanava detalls, i no brevetat, per tant semblava que el twitter mai seria un bon mitjà per a la divulgació de la ciència.

Contra tot pronòstic però, els científics han aconseguit adaptar-se a la limitació de 140 caràcters dels tweets.. segurament gràcies a que es tracta d’un mitjà molt ràpid que permet divulgar, discutir els papers de les revistes científiques, compartir dades en temps real i penjar enllaços que ja donen la informació necessària amb més detall i concreció. A més el twitter els permet fer reunions “virtuals” amb investigadors afins que es troben lluny i accedir a les últimes novetats de simposis, conferències i workshops internacionals sobre el seu àmbit de treball .

Ara cal veure si aquesta nova tendència es consolida.

L’ús de Twitter en el sistema català d’R+D+I avança

Per sort, ja no en són tants els investigadors i científics que consideren banals aquestes eines, al contrari, moltes insticucions i centres de recerca l’han incorporat i piulen molt activament.

En el sistema català de ciència i tecnologia l’ús de Twitter no solament es consolida sinó que avança molt decididament. A les universitats del nostre país que tuitejaven fa més d’un any (la Universitat de Girona , la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Internacional de Catalunya, La Salle i la Universitat Oberta de Catalunya) s’hi han afegit d’altres com la Universitat de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, Blanquerna (Universitat Ramon Llull) i la Universitat de Vic.

Pel que fa al peer-review en les eines 2.0, encara és discutit i qüestionat per alguns científics i els serveix d’excusa per no fer ús i al mateix per dubtar del seu rigor. Però és que, tal i com comenta X.Lasauca en el seu article, el mateix peer review també és força qüestionat.

Si aquestes eines es van consolidant cada cop més en la recerca i comunicació científica, si ja ens trobem en procés de comunicació sense marxa enrere, per què no les incorporem en el nostre dia a dia?

Si estigués garantit un sistema de quantificació de les respostes, comentaris i visions crítiques d’un article científic i de qualsevol publicació, us hi apuntaríeu?

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *