Tot comença amb el concepte de marbre que és usat comunment per explicar dos conceptes diferents. Aquesta dualitat està reflectida en la definició del terme al Diccionari de Geologia del Institut d’Estudis Catalans:  

Marbre(1)  m.
MIN./ SED.
Roca susceptible de prendre un bon polit, que hom empra en la construcció i com a pedra ornamental; per. ex., el granit.
Nota: En aquest sentit, el terme no té cap significat petrogràfic precís.

Marbre(2)  m.
R. METAM.
Roca metamòrfica derivada de calcàries, per metamorfisme de contacte o general (veure definició completa en el diccionari).

Aleshores molt probablement aquells qui tinguin pedra natural al taulell de la cuina no tindran pas marbre(2). El motiu? El marbre és una roca que es deteriora bastant fàcilment en contacte amb els àcids. La conseqüència lògica d’aquesta propietat és que es tendeixi a col·locar roques més resistents, com els granits o gneis, per assegurar-se una llarga durabilitat.

L’ús decoratiu de roques per part de la humanitat comença a la prehistòria. Des de l’època dels antics grecs i romans s’utilitzaven granits i marbres com a pedra ornamental. A partir d’aquell moment, aquest ús amb finalitats ornamentals de la roca va anar guanyant importància fins a dia d’avui, en què la indústria de la roca ornamental genera molts llocs de treball a tot el món.

Un marbre(2) amb molt renom és el marbre de Carrara, extret als Alps Apuans de la Toscana, Itàlia. Les canteres d’aquesta roca es van obrir el segle I a.C. pels romans i, tot i tenir alts i baixos en la seva activitat, es continua l’extracció fins a dia d’avui. Aquest marbre es caracteritza per tenir poca porositat, gran resistència i per la seva puresa i efecte òptic. Com a curiositat dir que l’estàtua David de Miquel Àngel està esculpida en aquest marbre.

Bibliografia recomanada

Price, M.T. (2008) Rocas ornamentales. Ed. Blume. 288p.