Charles R. Darwin, coautor –junt amb Alfred Wallace– de la Teoria de la Selecció Natural (L’Origen de les Espècies, 1859), ja va avançar, a la seva obra L’Origen de l’Ésser Humà (1871) que la nostra espècie descendia d’unes formes simiesques que havien viscut al continent africà. És per això, que va deixar escrit que calia anar a l’Àfrica per cercar les baules fòssils que es situarien entre els humans actuals i els primers espècimens que haurien evolucionat a partir del nostre ancestre comú amb els ximpanzés.

A la seva època, Darwin va ser durament criticat per una hipòtesi com aquesta. I no només per vincular-nos amb formes primats, sinó, sobretot, per situar els nostres orígens més remots en un continent que l’establishment europeu noucentista encara considerava poblat per criatures primitives i inferiors. Així, no ens hauria de sobtar que l’any 1912 s’atribuís una especial importància a la descoberta de l’Home de Piltdown a Anglaterra. Era el fòssil d’un homínid molt antic (més d’un milió d’anys) però dotat d’un aspecte humà, gran cervell i, per damunt de tot, pedigrí europeu.

Però una troballa casual canvià el decurs de l’estudi de l’Evolució Humana. L’any 1924, Raymond Dart va descobrir un fòssil molt interessant que havia aparegut a una cova sud-africana: el nen de Taung. Era quelcom d’excepcional doncs aquell nen era una barreja de característiques morfològiques simiesques i humanoides: una baula que, com ja havia predit Darwin de forma magistral, demostrava l’evolució africana del nostre llinatge. I va ser classificat, segons la publicació d’en Dart a la revista Nature (1925), com Australopithecus africanus.

Ara bé, els antropòlegs més prestigiosos seguiren negant-se a admetre un origen humà africà; es recolzaren en l’europeu Home de Piltdown mentre afirmaven que l’infant de Dart només era un ximpanzé fòssil. Una negació i una afirmació que deixaren de tenir sentit quan, de forma paral·lela al descobriment de més exemplars d’australopitecs a Sudàfrica, es demostrà que Piltdown era un frau científic. Aleshores, no va quedar més remei que acceptar que Darwin tenia raó. La Humanitat descendia de formes mig humanes i simiesques amb un bressol africà. Corria la dècada dels 50. Sudàfrica i els seus homínids fòssils donaven el tret de sortida a l’apassionant i, de vegades, esbojarrada carrera a la recerca de les ‘baules perdudes’ de la nostra espècie.

En el camí, altres troballes, com el Trencanous –Paranthropus boisei– trobat als jaciments tanzans d’Oldupai Gorge, o la famosa Lucy –Australopithecus afarensis– d’Etiòpia (una rèplica de la qual exhibim al Museu de Ciències Naturals de Barcelona), han omplert moltes pàgines de l’Evolució Humana junt a l’Ardipithecus ramidus, l’Orrorin tugenensis, l’Homo habilis, l’Homo erectus, etcètera. Fòssils que demostren que els investigadors no perseguim una única ‘baula perduda’ –com acostuma a aparèixer en els titulars dels mitjans de comunicació, documentals i obres de divulgació– sinó que som conscients de les moltes baules que configuren tota cadena evolutiva. És per això que, un altre cop, una cova sud-africana i un investigador pertanyent a la mateixa càtedra d’anatomia que va fundar Raymond Dart a la Universitat de Witwatersrand de Johannesburg –Lee Berger– han fet que tots els focus de la ciència mirin cap a la regió més austral del continent africà.

Efectivament, el dia 11 de setembre d’enguany s’anunciava la presentació d’una nova espècie d’homínid, l’Homo naledi. Més de 1500 restes fòssils d’aquest nou protagonista del nostre arbre evolutiu havien estat recuperades, des d’Octubre de 2013, de l’interior d’una gairebé inaccessible cavitat anomenada Rising Star. Corresponen, ara per ara, a un mínim de 15 individus. Comptaven, els adults, amb 1,5 m d’alçada, 500 cm3 de volum cerebral i, per suposat, eren capaços de caminar sobre dues cames igual que nosaltres.

Ha nascut una estrella?

Bé, el fet de parafrasejar el títol d’aquesta pel·lícula –no sabem si Berger pensava en ella quan va batejar a l’Homo naledi (l’humà estrella)– és perquè l’equip de recerca sud-africà va anunciar que la concentració d’aquests 15 individus –corresponents a totes les franges d’edats– podia ser una acumulació intencional. Si fins ara es situava a la Sima de los Huesos d’Atapuerca (amb 400.000 anys) el primer vestigi arqueològic i paleontològic d’un possible ritual funerari, segons les dades publicades per en Berger potser haurem de fer retrocedir les proves de comportaments diferencials davant la mort a les primeres etapes de l’evolució humana. El problema, però, és que els ossos d’Homo naledi no han pogut ser datats.

La seva morfologia sembla molt primitiva, similar a la d’homínids situats al voltant dels 2,5 milions d’anys –pensem una part de la comunitat científica–, però alguns dels meus amics i companys de professió estimen que és més propera a homínids de 1,6 milions d’anys (com els trobats a Dmanisi, Georgia). Conseqüentment, sense una datació dels fòssils d’Homo naledi, en el cas de confirmar-se que Rising Star fou l’escenari d’un ritual funerari, des d’un punt de vista dels “Guinness de la Prehistòria”, encara ningú voldrà certificar el seu rècord d’antiguitat fora, com és normal, d’en Berger.

Podríem detenir-nos i delectar-nos en l’aspecte que més polseguera mediàtica ha aixecat la notícia del descobriment de l’Homo naledi –el ritual funerari–, però, personalment, no ho considerem com el punt més important. I no només perquè alguns dels meus col·legues opinen que el que ara és una cova de molt difícil accés (únicament han pogut excavar noies de petita talla, les úniques que podien desplaçar-se entre les claustrofòbiques esquerdes i galeries de la cavitat), en el passat potser va tenir alguna altra obertura que expliqués la presència i acumulació de les restes humanes sense necessitat d’una deposició antròpica intencional; sinó perquè els que ens dediquem a buscar homínids a l’Àfrica, però també estudiem la conducta dels animals que allà trobem, sabem, per exemple, que els elefants africans desenvolupen complexes conductes davant la mort dels seus familiars i companys de grup. No seria estrany, conseqüentment, que des dels inicis del llinatge humà existíssim comportaments funeraris que no sempre han de fossilitzar.

Aleshores, quin és l’aspecte que ens interessa més a nosaltres?

Doncs, en la línia del que expliquem a la Illa Evolució del Museu Blau, pensem que l’Homo naledi és un espècimen molt valuós de cara a explicar com funciona l’evolució. Com els hilarants Dupond i Dupont d’Hergé, encara diríem més: un fòssil bàsic per tal de rebatre els arguments del anti-evolucionistes. D’un sector d’opinió que, cada cop més, i moltes vegades des de dins de la pròpia ciència, neguen que existeixi una Evolució de la vida i, sobretot, de la Humanitat. Ens explicarem.

Des de que Raymond Dart va batejar al seu Nen de Taung com Australopithecus africanus, l’any 1925, fins a l’actualitat, tota troballa fòssil del que sembla un nou homínid, rep un nom científic també nou. Això és normal en ciència: estudiem, investiguem, classifiquem el món que ens envolta. Però això també ha fet que quan intentem explicar l’Evolució de la Vida, en general, o l’Evolució Humana, en particular, molta gent ens pregunti: on són les baules intermèdies que explicarien el canvi gradual –com plantejà en Darwin– de les formes d’australopitecs als primers representants del gènere Homo? Una resposta seria: en els Museus i els llibres s’exhibeixen i il·lustren aquests fòssils intermedis. Ara bé, el públic, el lector, acudeix a les vitrines del Museus, o a les pàgines d’un manual d’Evolució Humana, i es topa amb cranis batejats amb etiquetes que responen a noms d’espècies diferents. Un creacionista, un contrari a l’Evolució, exclamaria que són formes independents, només ordenades en un arbre genealògic, en un cronograma –una línia de temps– sense demostració de parentiu. On són els fòssils intermedis?

Amb el permís d’en Berger, sense cap ànim de treure protagonisme a la seva descoberta –tot el contrari, atorgant-li encara molta més rellevància–, nosaltres volem exposar en aquest article que l’Homo naledi –a l’espera de la seva datació– és un fòssil excepcionalment pedagògic per tal d’explicar i reafirmar l’Evolució (som al segle XXI i ens adonem, tristament, que encara fa falta fer-ho). El primer que hauríem de fer és no batejar-lo com a Homo naledi sinó com a forma intermèdia. De l’estudi de la seva anatomia es desprèn que les seves mans i peus encara mantenien característiques pròpies dels “Homes-Simi”, és a dir, dels australopitècids. Per exemple, les falanges de les mans eren corbades, testimoni de la locomoció pels arbres, i encara conservava trets molts primitius a nivell del tòrax. En canvi, com a bon mosaic, en les troballes provinents de Rising Star ja es detecten trets propis del gènere Homo: entre d’altres atributs, un cervell més voluminós que els seus ascendents.

En resum, quan disposem d’una bona rèplica de les troballes de Rising Star al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, i en el moment que tinguem més dades sobre la seva datació, nosaltres seríem partidaris de col·locar el seu crani –amb l’etiqueta de forma intermèdia– entre un crani d’Australopithecus africanus (com a possible ascendent) i d’un Homo habilis com a possible descendent. Potser així, finalment, podrem il·lustrar als visitants, i il·luminar als bel·ligerants amb la teoria de l’Evolució, sobre com SÍ existeixen baules fòssils capaces de demostrar –com ja ve succeint des de fa molt de temps– que Darwin tenia raó.

No hem de veure tota bona nova, provinent de l’Evolució Humana, com un enèsim embolic que hagi de fer canviar tot el que ja sabem –que és molt i serà molt més–sobre els orígens del nostre llinatge evolutiu, sinó com una peça capaç d’obrir nova llum sobre els Orígens de la nostra família. Les úniques paraules que Darwin va gosar escriure sobre nosaltres a la seva genial obra L’Origen de les Espècies l’any 1859. Avui estaria content de comprovar que Àfrica és el nostre bressol i que venim de formes simiesques. El Sud també existeix… com va escriure Mario Benedetti, i canta en Joan Manuel Serrat.

Jordi Serrallonga

Arqueòleg, naturalista i explorador
Assessor en temes d’Evolució Humana del Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Professor dels Graus d’Antropologia i Evolució Humana, i Història, Geografia i Art
Universitat Oberta de Catalunya-Universitat Rovira i Virgili-Universitat de Lleida