El confinament a casa em manté allunyat de les col·leccions del Museu. Bon moment per pensar-hi en perspectiva. Per exemple, per revisar-ne el seu valor que el dia a dia et fa suposar que tenen de forma acrítica.

El primer valor que em ve al cap és el patrimonial, el que costa reunir tot aquest material. És el que en diem valor de reposició que es pot calcular a partir de la quimera que suposaria substituir totes les mostres en cas que es perdessin: viatges de recol·lecció, preparació, conservació per tants anys com hagi calgut, gestió documental i de la informació científica, creació i manteniment d’espais de magatzematge i de laboratori. Una enormitat. Impensable demanar una pòlissa d’assegurança per la totalitat. El valor patrimonial té un sentit idoni per a la responsabilitat institucional i per estimar variacions significatives que afectin els plans estratègics del museu.

Més afí al meu coneixement és el valor d’ús de les col·leccions. Això és, saber en quines circumstàncies han esdevingut recursos necessaris per convertir-se en informació científica rellevant o possiblement en coneixement científic contrastat. Sense deixar en un segon rang la seva aplicació en programes educatius i formatius en tots els àmbits de la divulgació reglada o no.

La utilitat cultural, en el sentit més ampli d’aquest adjectiu, és vastíssima. Només en referència a una font qualificada com la Natural Science Collections Alliance sabem que les col·leccions de ciències naturals donen suport a la investigació científica, la salut humana, l’educació de la societat i la conservació de la biodiversitat. Sí, la salut humana també. Ressegueixo un fulletó informatiu d’aquesta organització nord-americana i em trobo amb una descripció de la utilitat de les col·leccions de ciències naturals que és d’una actualitat extrema quan apel·la a la importància de l’estudi de l’evolució dels virus, en particular a partir d’ossos humans antics. O quan l’estudi de mostres antigues d’ocells permet descartar que hi hagués una transmissió ocells-humans de la mortífera grip de l’any 1918.

No són històries aïllades. En una comunitat de responsables de col·leccions de ciències naturals, fa pocs dies un col·lega ha recordat la publicació d’un comentari en una prestigiosa revista científica l’any 2016 (DiEuliis et al., 2016), on de forma aparentment premonitòria reclamava la importància de les col·leccions de ciències naturals en la lluita contra les malalties infeccioses emergents. Els autors del comentari, Diane DiEuliis i col·legues, fan un retrat de les amenaces que patim ara, treu a la llum estudis basats en col·leccions de ciències naturals que han contribuït a identificar els reservoris inicials dels virus i a predir la seva dinàmica d’expansió. En el context dels enormes esforços d’investigació epidemiològica, està clar que les col·leccions per si soles no són cap panacea. Però la opinió no s’acaba aquí, i ara ve la part més interessant al meu entendre.

Els quatre autors, dos representants de l’administració sanitària i dos de museus de ciències naturals dels EUA, demanen aprendre les lliçons dels episodis passats. Com? De manera breu reclamen per una banda un enfocament més interdisciplinari i també que es creïn repositoris de mostres de microbis, teixits, fluids dels organismes, juntament amb seqüències d’ADN i informació de salut pública. La gestió d’aquestes dades i les seves metadades suposaria arribar a un nivell important d’integració documental per obrir el camí a l’enfocament interdisciplinari.

En breu. Se’ns deia que els museus de ciències hauríem d’ampliar la tipologia de col·leccions i disposar-nos a agregar les nostres dades en entorns més amplis, inclòs el de la salut pública. Ara, amb el SARS-CoV-2, tenim un nou toc d’atenció per fer encara més útils les col·leccions dels museus.

Els qui som responsables de col·leccions ens hem d’assegurar del servei científic que les col·leccions poden donar a la societat. És per aquesta raó que ens convé tenir present la prioritat en crear i mantenir fons de col·leccions que responguin a les noves demandes científiques, sigui l’extensió d’un patogen o d’una pertorbació ambiental, davant les quals hem d’esforçar-nos per actualitzar les tipologies de col·lecció per no oblidar els organismes més petits, de conservació per mantenir en fred allò que es fondria a temperatura ambient i per gestionar i publicar les dades d’accés d’aquests materials per a la recerca.

Per a mi, la primera lliçó que aquests dies en trec com a professional  és l’assumpció de màxima responsabilitat per fer les nostres col·leccions tan útils com sigui possible a la recerca, sense distincions, però recordant que en l’àmbit de la salut pública també hi tenim responsabilitat.

—————————————————————————————————