Caviar sevillà i navalles de nacre

Jordi Garcia, col·laborador del Depatament d'Invertebrats no Artròpodes del Museu

Encara no fa ni dos mesos que sóc al Museu i ja he tingut ocasió d’experimentar l’emoció d’una troballa.

Margaritifera auricularia. Foto: Jordi Garcia

Pocs dies després d’entrar-hi a treballar vaig llegir en un llibre del M. Delibes de Castro la història de la Margaritifera auricularia. Tot i no ser comunes, fins al segle XIX era possible trobar aquestes cloïsses d’aigua dolça als fons fangosos dels rius de tota Europa. Algunes d’elles venerables exemplars de més de cent anys.

A principis del segle passat però, la M. auricularia va esdevenir una espècie cada cop més rara. Tot i que hi havia múltiples causes possibles, la raó fonamental no es coneixia. La contaminació? Les poblacions de M. auricularia minvaven a tota mena d’ambients també a les capçaleres dels rius  i a les zones menys industrialitzades on la qualitat de les aigües era bona. Des de sempre els ganiveters espanyols havien utilitzat el nacre de les gruixudes valves de les M.auricularia per a fer els mànecs de les navalles i ganivets i  feia segles que els orfebres les feien servir per a fer-ne objectes preciosos. Però justament perquè eren usos tan tradicionals tampoc semblava probable una sobrepesca sobtada. Les M.auricularia habitaven des de feia milions d’anys els rius europeus i de cop estaven desapareixent.

Fa unes dècades, quan ja es pensava que l’espècie s’havia extingit, un investigador espanyol va trobar una colònia de M. auricularia a un canal de l’Ebre, a Saragossa. En estudiar-la va descobrir que tots els individus tenien més de 70 anys. Un geriàtric de cloïsses! Per quina raó no naixien noves M.auricularia? La resposta es va saber en conèixer el peculiar cicle vital d’aquest grup de bivalves.

Acipenser sp. Foto: Jordi Vidal

Les larves d’aquests moluscs passen la primera etapa de la seva vida a les brànquies d’alguns peixos on es desenvolupen parcialment. Posteriorment, quan ja són petites cloïsses, es desprenen i s’instal·len al fons dels rius on s’estan  la resta de les seves vides. En el cas de les Margaritifera auricularia, els peixos hostes són els esturions (Acipenser sp.).

En temps recents els esturions també eren uns habitants freqüents dels nostres rius, prou abundants perquè a prop de Sevilla es muntés a principis del s.XX una fàbrica de caviar extret dels esturions del Guadalquivir. Ara rarament se’n troben, el darrer exemplar solitari es va pescar als anys noranta i feia anys que ningú n‘havia vist cap.  En aquest cas sí es coneixia la causa de la seva desaparició. Els esturions són peixos marins però remunten els rius per a posar-hi els ous, els esturionets ja crescuts tornen riu avall fins al mar. Quan siguin adults tornaran al mateix riu que van néixer per desovar. Els embassaments que hi ha a tots els grans rius impedeixen aquest retorn… No hi ha més esturions a la part alta dels rius.

L’endemà d’haver llegit aquesta història, a l’ arribar a la feina i passar per davant de l’esturió que hi ha exposat a la sala permanent del museu, la vaig recordar i li vaig explicar al meu company Sergi, que casualment estava registrant i inventariant un calaix amb tot de cloïsses d’aigua dolça. Aproximadament mitja hora més tard em va venir a veure, a les seves mans hi havia les valves d’una Margaritifera auricularia! No va ser un descobriment tan important com el del canal de l’Ebre, però em va fer il·lusió trobar-me a la mateixa sala amb els dos protagonistes del relat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *