1. Restauració d’un fòssil del Museu de la Conca Dellà (MCD-5123: Hadrosaure)
El fragment de fèmur de la imatge (fig. 1) va pertànyer a un hadrosaure, una espècie de dinosaure herbívor que va viure al final del Cretaci, fa uns 70 milions d’anys. Va ser trobat al Tossal de la Doba (Isona) i forma part del fons del Museu de la Conca Dellà.
El fòssil ja estava restaurat i la intervenció era bastant correcta, però es podia millorar. A més, els companys del Museu de la Conca Dellà ens van proporcionar uns fragments addicionals trobats posteriorment.
En primer lloc, es va retirar el vernís protector que cobria la totalitat de l’exemplar. Aquest vernís, envellit pel pas del temps i l’acció de la llum, s’havia engroguit i alterava el color original del fòssil (Fig. 2).
A continuació, es va adherir el fragment que mancava. Com que la roca en la que es va formar el fòssil és bastant densa i pesada, i el fragment quedava en voladís, la unió es va reforçar amb una ànima de fibra de vidre (Fig. 3).
Per últim, es va rebaixar el nivell i el to de les parts afegides a l’original. En una restauració, els afegits han de poder distingir-se de les parts originals, per tal de no falsejar la lectura dels exemplars. Però a la vegada, cal que aquests afegits no destaquin per sobre de les parts autèntiques, que, per força, han de ser les protagonistes del conjunt.
Una manera de fer-ho és deixar un desnivell d’1 a 5 mm entre les dues parts i pintar la zona afegida en un to lleugerament inferior. Aquest esglaó marcarà la frontera entre el que realment s’ha conservat de l’exemplar i el que ha posat de més el/la restaurador/a . La funció dels afegits és reforçar i assegurar cohesió dels fragments originals, mai completar el que falta per que sembli que el fòssil és més gran del que ha arribat als nostres dies.
2. Restauració d’una tortuga babaua dissecada del Museu Darder, Espai d’Interpretació de l’Estany (Núm. 896: Caretta caretta).
El seu estat de conservació era força bo. La problemàtica més destacada era que el vernís estava degradat i havia perdut part de les seves propietats i estabilitat comprometent la conservació de la peça a curt termini. Estèticament presentava un aspecte molt engroguit i fosc (Fig. 4). En les zones de la closca, la mandíbula i la punta de les extremitats el vernís adquiria gruixos bastat considerables. Per sobre d’aquesta capa, s’hi havia anat acumulat brutícia de naturalesa molt diversa com ara pols, pintura, etc. (Fig. 5).
Per això la intervenció es va basar principalment en la neteja d’aquestes capes. Durant el procés de neteja i els posteriors tractaments que s’hi van realitzar, es va anar amb molt de compte de no retirar ni tapar cap element original ni cap altre component que ens pogués aportar informació de la seva història (com ara forats i filferros dels sistemes de subjecció antics, reparacions anteriors realitzades amb diferents materials…) (Figs. 5 i 6)
Un cop neta es va aplicar una nova capa de protecció. Per fer-ho es van tenir presents els principis bàsics de la restauració d’utilitzar materials i productes reversibles (és a dir que en el moment en que es cregui oportú es puguin retirar sense malmetre l’exemplar), de bona qualitat, respectuosos i compatibles entre ells i l’original.
Si voleu veure de prop aquests exemplars restaurats, els trobareu a l’espai “Museus i centres de ciències naturals de Catalunya” situat al vestíbul del Museu Blau. L’accés a aquesta zona és gratuït. No us ho perdeu!
La veritat és que la tortuga ha quedat molt bé. Quan ens en volgueu restaurar alguna més, ja ens ho dire, que en tenim unes quantes igual o més grans.