Com conservem les col·leccions del Museu (3): les col·leccions de zoologia

Francesc Uribe, Conservador d’Invertebrats no Artròpodes

Les col·leccions dels museus d’història natural són el resultat de capturar recursos disponibles a la natura per convertir-los en valors culturals. És cosa sabuda que una acció d’aquestes característiques s’ha de realitzar amb la màxima responsabilitat, condicionada al bon ús final, científic o divulgatiu.

El trànsit de la natura al laboratori de recerca o a una exposició modela les mostres finalment conservades en diverses etapes: preservació, preparació, conservació. Una estratègia de manipulació extrema en el cas de les col·leccions zoològiques que contraria els cicles naturals de descomposició necessària dels elements morts.

Els museus aturen els processos de degradació dels elements naturals gràcies a la conservació continuada, que no admet distracció, per garantir la disponibilitat de les mostres sense límits de temps. No en va un dels seus valors principals és el de ser testimonis dels temps passats, baules irrepetibles per estudiar l’evolució dels canvis als sistemes naturals.

L’atenció professional que reben les mostres dels museus de ciències naturals s’intensifica en l’àmbit dels organismes biològics i s’exacerba en els zoològics per l’enorme variabilitat d’organitzacions corporals que s’hi reuneix. Les recomanacions bàsiques de conservació respecte condicions ambientals que comparteixen les col·leccions de ciències naturals emprenen el camí de la particularització a l’hora de tractar mostres d’animals.

Les col·leccions acullen animals marins o terrestres, esquelets interns o externs, cossos molt aquosos, estabilitat canviant de les capes de teixits externes, fragilitats diverses, mides extremes de minúscul a enorme, cos sencer o parts del mateix, etc.

A la diversitat de partida s’hi afegeix la complexitat d’usos de les col·leccions zoològiques. Per a la recerca es conserven mostres per estudis morfològics, taxonòmics, moleculars, bioquímics, anatòmics, a banda dels poblacionals i de distribució en l’espai i el temps.

No hi ha un procediment de preparació únic per a tots els animals. Tampoc hi ha un procediment únic per a tots els usos. Es fa imprescindible disposar dels coneixements, equipament i habilitats necessàries per atendre un ampli conjunt de necessitats de tractament i conservació de mostres d’animals.

Les persones professionals en aquests àmbits de manipulació de materials zoològics són en l’actualitat una punta de llança que ha obligat a una autoformació accelerada. L’origen acadèmic més habitual se situa en estudis de restauració que s’inclinen per materials diversos com arqueologia, objectes d’art o d’origen humà en general. Per atendre la casuística de les ciències naturals han de desplaçar el seu coneixement dels materials emprats per a la restauració i la conservació a situacions totalment noves.

És d’esperar que la formació universitària progressivament vagi incorporant continguts de ciències naturals per a la conservació de col·leccions museístiques. Mentrestant, els museus de ciències naturals creen equips interdisciplinaris a la recerca de les millors solucions. De vegades recorrent a l’assaig i error. De forma científicament controlada, això sí.

Per aquest conjunt de raons, l’activitat de conservació de les col·leccions de zoologia és extremament variada i el vídeo que presentem aquí ho reflecteix.

Acompanya’ns, t’expliquem com ho fem!