Us presentem un petit enigma: a quin animal va pertànyer aquesta molar fòssil?

Una dent blava… és clar, a un unicorn! Bé, això és el que van creure durant molts anys els seus recol·lectors. L’anomenaven licorne minerale i, com a d’altres vestigis atribuïts a aquest animal mitològic, li concedien propietats curatives.

Ara pot semblar una bajanada, però el cert és que la ciència també té un passat, i no tant llunyà. Encara que ja al s. XVI el metge i cirurgià Ambroise Paré va qüestionar la veracitat de la bèstia i dels seus efectes beneficiosos sobre la salut, la banya d’unicorn no va desaparèixer de la farmacopea europea fins el segle XIX. Així, els apotecaris de la nissaga dels Salvador, com la resta dels seus col·legues, l’utilitzaven en l’elaboració d’antídots contra verins i plagues. A l’illa del Gabinet Salvador trobareu una explicació més detallada.

Però el color tan característic d’aquestes peces aportava un valor afegit a la troballa, ja que el feia bastant semblant a una pedra semipreciosa molt desitjada durant segles, la turquesa. És per això que les odontolites, nom amb que es coneixen actualment aquestes restes fòssils de tonalitat blavosa, han estat utilitzades com a imitació de la turquesa des de l’antiguitat. La primera referència escrita del seu ús gemmològic es remunta a Teòfrast (c. 300 a. C.), tot i que se n’han registrat restes a jaciments neolítics de l’orient mitjà (c. 6.500 – 5.000 a. C.)

A més de licorne minerale, l’odontolita ha rebut altres noms al llarg de la història, entre ells “turquesa occidental”.  Se li deia així per oposició a la “turquesa oriental”, la veritable turquesa, que procedia originàriament de Pèrsia i era introduïda al continent europeu a través de les rutes comercials que travessaven Turquia. També s’ha anomenat turquesa d’os o d’ivori, pel seu origen fòssil, o turquesa francesa.

La raó d’aquesta darrera denominació és que, al sud de França, a prop dels Pirineus, és on es troben els principals jaciments del Miocè d’on s’extreien els molars i ullals de mastodont que, mitjançant processos naturals o induïts d’escalfament, donaven lloc a la curiosa coloració de l’odontolita.

És sabut que els monjos cistercencs de l’edat mitjana, grans alquimistes, trobaren la fórmula per convertir aquests fòssils d’uns 15 milions d’anys d’antiguitat en falsa turquesa, per després tallar-la i encastar-la a la seva orfebreria religiosa. No obstant, i com hem comentat abans, sembla que la coloració de l’odontolita també es pot generar de manera natural a través de processos morfogenètics.

Respecte a l’origen químic de les seves tonalitats, inicialment es consideraven el resultat de contenir vivianita o sals de coure. No obstant, l’anàlisi d’algunes gemes de la joieria cistercenca mitjançant el sincrotró ESRF va revelar que estaven formades gairebé únicament de fluorapatita, amb traces de Fe, Mn, Ba i U. L’odontolita deuria el seu color blau turquesa al seu contingut d’ions Mn5+ en un entorn tetraèdric distorsionat de quatre ions O2. Aquesta distorsió cristal·logràfica que provoca una coloració és el que s’anomena “centre de color”, tal i com ens comenta Marc Campeny, conservador de la col·lecció de Mineralogia del Museu, a qui agraïm les seves aportacions al text.

Actualment es conserven molt pocs exemplars d’aquests fòssil-gemma als museus d’història natural. Els treballs previs al trasllat de les col·leccions del Museu Martorell, ens han permès contemplar i preparar les odontolites que atresora la col·lecció de Paleontologia del Museu. Ha estat només un dels descobriments que aquesta tasca monumental ens ha aportat a les tècniques del laboratori de Conservació Preventiva i Restauració . La preparació pel trasllat de les col·leccions geològiques i paleontològiques van finalitzar al juliol del 2021 i els seus resultats seran difosos en properes publicacions. Des d’aquí  volem agrair, d’una banda, la confiança depositada en l’equip del Laboratori per part dels responsables de la col·lecció i, d’una altra, la col·laboració de les conservadores-restauradores Júlia Jiskoot , Ana Montemayor, Berta Roman i Marina Vizcarro, ja que sense la seva dedicació aquesta tasca hagués estat inabordable. Moltes gràcies i fins aviat, companyes!

Referències:

• Reiche I. et al, 2001, From mastodon ivory to gemstone: The origin of turquoise color in odontolite, American Mineralogist, 86, 1519–1524. 
• Taniguchi, Y. et al, 2002, The first fake? imitation turquoise beads recovered from a Syria neolithic site, Tell el-Kerkh, Studies in Conservation 47, 175-183. 

Per saber-ne més:

• Sobre Ambroise Paré i com la seva diatriba contra els unicorns va contribuir al desenvolupament de l’experimentació i del mètode científic: https://wellcomecollection.org/articles/X8aA3xIAACMAiQuD
• Sobre l’ESRF. Un sincrotró, i en concret l’European Synchrotron Radiation Facility, produeix Raigs X 100 bilions de vegades més potents que els que es fan servir als hospitals. Funciona com un “supermicroscopi” que “grava” la posició i el moviment dels àtoms mostrant l’estructura de la matèria en tota la seva bellesa i complexitat: https://www.esrf.fr/about