El quars: oxigen i silici… Però quin món de formes tan meravelloses que ens ofereixen les seves varietats!
N’escollim ara una: el quars hialí o cristall de roca.
La seva puresa ha despertat des de l’antiguitat l’interès i la imaginació de l’ésser humà. Les peces fetes de quars hialí s’han trobat en nombrosos jaciments arqueològics per tot el planeta. Ja des del mesolític o el neolític l’home prehistòric explotava les vetes que trobava a les muntanyes. Ho feia de manera artesanal i obria petites mines i cates per treure’n les peces més transparents. Aquestes explotacions de cristall de roca es van prolongar durant segles, fins que a principis del s. XIX es va poder sintetitzar de forma artificial i aquesta mineria va minvar. Són ben famoses les peces de cristall de roca provinents dels quarsos alpins, però a Catalunya també en teníem jaciments que es treballaven per fer pedres semiprecioses per la joieria de cada època.
La paraula “quars” per descriure el mineral apareix a la meitat del s. XVIII, però sembla que el seu origen ve de la paraula alemanya “quarz” i aquesta de l’eslau “twarc”, que vol dir “dur”. Ja els grecs parlaven de krystallos per parlar-ne. Sèneca (4 aC – 65 AD) ens escriu: “El cristall està format per aigua celeste i una mica de terrestre, que s’ha solidificat al llarg d’una llarga i tenaç gelada i l’ha anat fent més i més dens en comprimir-se progressivament fins treure tot l’aire i ha convertit l’humitat en roca”. No és estrany que Sèneca, Plini el Vell o Paracels donessin per bona aquesta idea de l’aigua gelada i fos acceptada durant segles, ja que els millors cristalls de quars hialí provenen de les altes muntanyes on la neu hi és molt present. Els alquimistes i esotèrics n’eren molt fets a aquesta idea dels elements primigenis convertits en roca per les forces de la natura.
Fins ben entrat el segle XVII, quan la química surt de les tenebres alquímiques / esotèriques (tot i que alguns encara hi són), no es presenten les primeres explicacions fonamentades que indiquen l’origen inorgànic del mineral. El 1672, Robert Boyle, un dels pares de la química moderna, fonamenta que la seva densitat és massa elevada per ser gel i que dins del quars hi ha inclusions fluides (gotetes de líquids) que indiquen que el mineral ha cristal·litzat i les ha atrapades. Posteriorment ja es porten a terme estudis “cristal·logràfics” (noteu que ve de kristallos) de les seves diferents formes i angles, també s’estudien les seves propietats elèctriques (que res tenen a veure amb propietats esotèriques).
Noms com C. Huygens, Stenon, Haüy, Olof Bergmann, Berzelius, Curie i Gibbs es troben entre els insignes científics que hi ha dedicat el seu esforç en comprendre què és el quars.
A Catalunya tenim jaciments coneguts com els de la zona de Llavorsí, o el Montseny, on es troben també en la seva varietat ametista.
En seguirem parlant… A més, no us sembla un mineral refrescant?