Pere Formiguera vs. Peter Ameisenhaufen

Ahir vaig saber de la mort de Pere Formiguera. Per coneixences interposades
sabia de la seva malaltia, raó per la qual en temps recents havia anat revivint
l’aventura divertida i estimulant que en Joan Fontcuberta i en Pere Formiguera van
seguir al Museu de Zoologia de Barcelona a finals dels anys 80 del segle passat.

Gràcies a ells ens vam assabentar d’una “Fauna secreta” perseguida per
dos indòmits zoòlegs centreeuropeus. Sorprenia l’aparent transmutació que
s’endevinava en els noms dels dos fogosos i clandestins Dr. Peter Ameisenhaufen
i el seu ajudant Hans von Kubert però més sorprenia encara la dislocació
conceptual que representava el conjunt de notes científiques escrites i il·lustrades
pel Dr. Ameisenhaufen. Una paorosa fauna secreta tensava tots els conceptes
evolutius i ens obligava a revisar … no tant la teoria de l’evolució sinó la potència
de la imatge com prova científica.

Portada del Llibre Fauna Secreta

Darrera l’erudició melancòlica del Dr. Ameisenhaufen respirava en Pere
Formiguera, a qui si algú volgués fer-li una juguesca sobre el seu cognom en
alemany hauria de recórrer a dos termes: “haufen” per allò del pilonet de terra que
fan les formigues, “ameisen”, en el moment de rematar el seu cau subterrani: com
si fos una formiguera.

Enganys vestits de veritat, veritats que semblaven enganys, els pilars del museu
capgirats, Una immensa broma. Van ser temps museològics intensos, amb
la tensió afegida per l’atreviment d’aquests dos portents de la fotografia i el
risc d’haver-nos passat a la ficció que escruta la veritat. Van tibar de la corda
institucional tan com van poder, però sempre amb el respecte més escrupolós.
No és ara el moment de valorar una experiència museogràfica que ja ha estat més
que reconeguda. Tanmateix sí és la raó per la que algunes persones, Roser Nos,
Carme Prats, jo mateix, podem recordar el pas de Pere Formiguera pel museu en
temps de noms antics i producció artesana.

En Pere Formiguera era un devessall d’ironia, d’energia i alhora d’una suma
curiositat pel quefer del museu. Que gaudeixis molt Pere Formiguera, en la
forma que hagis pres ara i que mantinguis esclatants converses amb el Dr.
Ameisenhaufen a l’altra costat del mirall.

Francesc Uribe
10 de maig de 2013

3 Comments Add yours

  1. Francesc Uribe ha dit:

    Juli i Ester: la formació com a museòleg és incerta, molt més en l’àmbit de les ciències naturals. Per a mi el millor màster el vaig rebre amb l’excusa de participar en el muntage de “Fauna secreta”. Joan, al cim professional, i Pere, manllevat pels àngels redentors, moltíssimes gràcies.

  2. Juli romera i Formiguera ha dit:

    Recordo la època en que creava la Fauna secreta. Recordo com envellia les fitxes del Dr. Ameisenhaufen, tot acabat de llevar i encara amb la bata, a base de torrar-les amb la planxa. O com tenia el despatx tot ple de la “documentació” dels dos investigadors. Per a mi tot allò era fascinant. Però no només va ser un artista brillant sinó que també va ser un oncle excepcional. Recordo amb especial tendresa la meva època de l’institut en que anava a dinar cada dia a casa dels àvis. Durant aquells anys tots quatre partícipàvem d’un joc que se li va acudir. Per cada paraula mal dita en català havíem de pagar una pesseta i al final de curs amb tot aquell capital faríem un pastís per postres. Val a dir que tot i la meva gran aportació no vaig pagar mai ni un ral i el passtís el vam fer igual cada any. Estic segur que a hores d’ara encara en riu. Com el fart de riure que ens vam fer el dia que el vaig anar a veure recentment a l’hospital. Malgrat tot amb aquell sentit de l’humor intacte.

    Francesc, gràcies per la nota.

  3. Ester Galimany Bustos ha dit:

    Tot just fa 2 setmanes,vaig escoltar a en Joan Fontcuberta al curs de museologia del Cosmocaixa i, va engegar amb imatges de l’exposició citada…una companya del curs em va dir,”això va ser a Ciutadella, a casa vostra” i jo,pensava…però quan?? Corria el 89, per vuitè d’EGB,jo…quan existia l’EGB…i em va fascinar tot el muntatge,la ironia,la història narrada,l’escenari i com en Fontcuberta s’omplia d’orgull explicant-t’ho,content de la relació tinguda amb el museu per aquesta exposició i e dels 2 fotògrafs…que valents Francesc de dur a terme un projecte així!enhorabona,amb uns quants anys de retràs…però en Fontcuberta manté viu aquell muntatge i la feina seva i d’en Formiguera encara,bon homenatge,penso..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *